El procés d’industrialització a Catalunya durant el segle XIX i les seves conseqüències

El procés d’industrialització no es va dur de manera uniforme a tota Europa i alguns països mediterranis no van sofrir completament aquest procés de renovació económica fins arribat el segle XX. En aquests països l’agricultura va continuar sent la principal ocupació i es va desenvolupar una indústria feble i poc competitiva.

A Espanya, el procés d’industrialització es va donar de forma regionalitzada. La major part de l’estat va continuar amb una economia endarrerida, bàsicament agrària, mentre que Catalunya o el País Basc van importar les noves transformacions industrials.

Així, aquests dos focus es van convertir en les zones capdavanteres d’Espanya, tot i no arribar al nivell d’industrialització de la resta d’Europa.

L’industrialització catalana va començar de la mà de l’industria cotonera.

Aquesta nova activitat, va arrencar gràcies a la consolidació de la manufactura d’indianes, que va afavorir l’aparició d’una burgesia emprenedora i innovadora.

Tot i això, podem marcar la data d’inici definitiva del procés d’industrialització a Catalunya en l’any 1833, any en que es va obrir la primera fàbrica que utilitzava l’energia del vapor, la Societat Bonaplata, Lull, Vilaregut i Cia.

Industrialització del cotó

Antecedents

La industrialització cotonera va ser provocada per l’incorporació a la producció de les generacions minvades per la Guerra del Francès. Aquesta guerra va comportar la falta de mà d’obra, que va ser suplida per la mecanització i la consequent modernització del procés productiu.

Aquesta tecnificació però, va ser possible gràcies a l’inversió dels capitals catalans provinents de les manufactures d’indianes i del dinamisme del sector agrícola produït per les reformes agràries del segle XVIII, que van fer entrar en circulació terres desaprofitades.

A més a més, l’independència de les colònies americanes va portar la repatriació de part del capital allà invertit, que també es va destinar en bona part a l’industria cotonera.

Etapes

  • L’era del vapor (1833)

L’any 1833 va ser l’inici del procés d’industrialització a Catalunya. Es va introduir la màquina de vapor com a motor energètic de les indústries i es van substituir els aparells manuals pels mecànics, propulsats per la força d’aquesta o l’hidràulica. Cal destacar que aquest procés es va donar de forma més intensa a la filatura.

En aquesta època, l’economia catalana depenia fortament de l’exterior ja que el carbó necessari per al funcionament de la màquina de vapor es devia d’importar de Gran Bretanya.

  • Crisi dels 60

La Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865) va dificultar enormement l’importació de cotó, amb la conseqüent pujada de preus. Això va provocar una crisi greu en el sector que va durar fins el final de la guerra al país exportador.

  • L’establiment de les colònies industrials (1869)

Les colònies industrials es van establir al voltant dels rius mes importants de Catalunya per tal d’aprofitar la força hidroelèctrica d’aquests i no dependre del carbó estranger per al seu funcionament.

Les colònies, a diferència de les fàbriques tradicionals, comportaven tot un complex constructiu que constituïa una petita ciutat per tant de cobrir totes les necessitats dels treballadors, ja que acostumaven a situar-se lluny de nuclis urbans.

Malgrat el cost de construcció i de transport dels productes (ja que no es situaven prop de ciutats), la disponibilitat de l’energia hidràulica, la mà d’obra barata i les avantatges fiscals, van fer proliferar aquests tipus d’agrupacions productives.

Aspectes problemàtics

L’industria tèxtil catalana no va arribar a ser tan competitiva com la de la resta d’Europa, i per això la burgesia va reclamar sempre al govern central l’implantació de mesures proteccionistes.

La seva baixa competitivitat va ser causa de la necessitat d’importar matèries primes, energia i tecnologia de l’estranger (amb el cost que això representa) i el baix nivell de consum de la població espanyola, en la seva majoria població camperola, que no es podia permetre grans luxes pel seu baix poder adquisitiu.

Industrialització de la sidero-metal·lúrgia

L’industria sidero-metal·lúrgica no va tenir gaire implantació a Catalunya en un principi.

Aquest tipus d’indústria necessitava de grans capitals (en comparació amb la tèxtil) i matèries que es tenien que importar (carbó i ferro).

Així, el seu desenvolupament va anar estretament lligat a la fabricació de maquinaria i edificacions, però la baixa demanda del mercat interior i la competència amb els productes estrangers no en van permetre el creixement.

L’any 1848 es va construir la primera línia de ferrocarril – Barcelona-Mataró – i el 1855 es va aprovar la Ley General de Ferrocarriles.

Amb aquesta llei es va iniciar la construcció de la xarxa ferroviària espanyola, que tot i la seva estructura eminentment radial i la seva incompatibilitat amb l’europea pel seu major ample de via, va beneficiar l’industria catalana permetent una comunicació més eficient amb els mercats interiors.

No obstant, la metal·lúrgia va restar perjudicada per la mesura de permetre l’importació de productes estrangers lliures d’aranzels per a la construcció de la xarxa.

A partir del 1874 el sector va experimentar una cert pujada i van aparèixer noves empreses com La Maquinista Terrestre i Marítima dedicades a la fabricació de maquinaria que van ser molt importants pel desenvolupament posterior de l’industria catalana.

Conseqüències demogràfiques i socials

Creixement de la població

A partir del 1879 la població espanyola va sofrir un gran augment, tot i mantenir-se a distància dels índex europeus. Aquest creixement va ser degut a l’augment de l’esperança de vida i el descens de la mortalitat que va comportar el procés d’industrialització.

A Catalunya però aquest augment va ser més acusat degut al seu grau d’industrialització més avançat i al fort moviment migratori des d’altres regions d’Espanya que es va donar sobretot després de la Primera Guerra Mundial.

També va ser una època de forta emigració exterior. La majoria de gent provinent del món rural es va veure obligada a migrar o a les grans ciutats o a l’exterior, amb lo que molta població es va traslladar a Amèrica llatina. Per altra banda, la migració interior cap als nuclis urbans va comportar a Barcelona l’enderrocament de les muralles antigues i l’expansió de la ciutat, tot i la prohibició del govern central, amb el pla Cerdà.

El proletariat

Amb l’industrialització va sorgir una nova classe social productora, el proletariat.

La gent que va migrar als grans nuclis urbans en busca de feina es va veure abocada a una situació de precarietat amb unes condicions pèssimes: jornades molt llargues, salaris baixos, inseguretat laboral, cap mena de cobertura social per enfermetat o atur, vivendes petites, conglomerades i en males condicions higièniques… Tot això comportà un nivell de vida molt baix, i impedia l’accés dels obrers als beneficis que produïen.

Ben al contrari, l’alt preu del lloguer i dels aliments van comportar una alimentació deficient i l’aglomeració urbana.

Els salaris baixos van obligar a entrar al món laboral també a dones i infants, amb condicions encara més precàries que els obrers i amb una remuneració mes baixa.

Resposta obrera

Malgrat les males condicions dels obrers de l’època, no existia cap tipus de legislació social, i el proletariat tampoc tenia dret a associar-se. Això va propiciar una resposta obrera radical clandestina.

En un primer moment, sorgeix el ludisme, ja que es creia que la culpa de la precarització de la feina era de la mecanització que competia amb la mà d’obra humana. Es van destruir nombroses màquines i fàbriques (com la Societat Bonaplata, Lull, Vilaregut i Cia.).

Més tard, els obrers van prendre consciència de que la seva precarietat no era fruit dels nous avenços tecnològics únicament, sinó que era la patronal la responsable al cercar l’obtenció del màxim benefici sense tenir en compte als seus treballadors.

D’aquesta forma, es van constituir les primeres associacions obreres per reivindicar els drets del proletariat i les d’ajuda mútua. Les primeres van ser la Societat de Teixidors i l’Associació Mútua de Teixidors de Barcelona, una dedicada a les reivindicacions laborals i l’altre era una mena de “segur” per a cobrir aturs i demès. També va ser així com es va instaurar la vaga com a mètode de defensa obrer front els abusos dels empresaris.

Més endavant, l’influencia d’ideologies internacionalistes com el comunisme o l’anarquisme (aquest últim va ser el que va arrelar amb més força a Catalunya) va conformar l’aparició de sindicats més radicals que no buscaven només la millora de les condicions laborals, sinó que predicaven un canvi social revolucionari que alliberés a la classe productiva de l’esclavatge imperant.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s