La música a la pel·lícula “Blau”

Aquesta pel·lícula forma part de la trilogia del director Krystof Kieslowski “Tres Colors: Blau, Blanc i Vermell”, els colors de la bandera francesa, i cadascuna tracta un dels valors (igualtat, llibertat i fraternitat), en aquest cas, “llibertat” (tot i que es pot dubtar entre aquest i “fraternitat”).

El film ens explica l’historia de Julie, que al començament sofreix un accident de cotxe en el que moren els seu marit, Patrice (que era un compositor força important), i la seva filla. Ella sobreviu, i al principi intenta suicidar-se, pero no ho aconsegueix, i acaba desistint en l’intent.

Veu un video de l’enterrament, i aquest és el primer cop que surt música a la película, i s’anirá repetint simbolitzant els records de la seva vida pasada (és el leimotiv dels seus records), es tracta d’una melodia solemne.

Després, es desperta amb la mateixa música i una periodista li pretén preguntar sobre les obres del seu marit (s’insunuen dubtes sobre l’autoria d’aquestes que més endavant serán confirmades).

Al sortir de l’hospital Julie hi entra a un despatx on s’escolta música de fons, i quan torna a casa, s’escolta, també de fons, un piano, al qual la dona es dirigeix i el contempla com melancolica (segurament recordant temps pasats, probablement tocan aquell piano amb el seu marit), comença a tocar ella, i de cop i volta el tanca.

Sembla que es proposa “alliberar-se” de la seva vida anterior, es desfá de les seves pertenencies i asegura una pensió per la seva mare i la criada de la casa, que posa en venta, conservant només una lámpara de cristall blau.

Va a un altre lloc a agafar les partitures de l’obra que estaba composant el seu marit (“Cant per la Unificació d’Europa”), i quan la secretaria li senyala un coro aquest “s’escolta”. S’emporta les partitures i les llença.

Després truca al secretari del seu marit, que l’estimava desde feia temps, que arriba mullat (está plovent) i té sexe amb ell (tot això també amb música de fons), i pel matí s’acomiada dient-li que no la trovará a faltar.

Es compra un pis, i quan va a veure’l torna a sonar el leimotiv.

Intenta començar una nova vida, pero els records l’assetgen. Desde un café veu a un músic de carrer que toca la flauta i, misterisament, interpreta el “Cant per la unificació d’Europa”.

Un cop es queda fora del pis sense claus, i veu com la veïna es porta un home al dormitori, mentre s’escolta música de fons.

Al parc torna a escoltar a l’home de la flauta, que li diu que aquesta melodia l’ha inventat ell mateix.

Un noi que havia presenciat l’accident li truca per dir-li les últimes paraules del seu marit, però ella es mostra indiferent quan es reuneix amb ell, i ens torna a acompanyar el leimotiv, que es repeteix més tard quan está nadant a la piscina.

El secretari del seu marit la troba a un cafè (l’ha estat buscant), i el flautista del carrer toca un altre cop.

Decideix anar a veure a la seva mare a l’asil, i un altre melodia evoca més records.

La veina que va veure, que era prostituta, va a veure-la a la piscina, i torna el leimotiv (s’han fet amigues grácies a que Julie es va negar a firmar la petició perque la fesin fora).

Més tard, la mateixa veina li truca, de nit, i li demana que anés a veure-la al local on treballa, ja que a vist al seu pare entre el públic i no es troba massa bé. En el local s’escolta música de fons, i s’entera per la televisió de que el secretari pretén seguir amb l’obra, també mostren fotos del marit amb una dona que ella no coneix que resulta ser la seva amant.

Va a demanar explicacions al secretari, i aquest es posa a tocar en el piano la continuació que a escrit pel “Cant”. Li explica l’historia de l’amant (un altre cop el leimotiv) i li diu on pot trobar-la. Julie va al jutjat on treballa (es advocada) per coneixer-la, i descobreix que está embarasada i s’adona de que el marit l’estimaba de veritat (leimotiv), així que li acaba regalant la mansió on vivien ells.

Termina l’obra amb el secretari (a mesura que van comentant els canvis, aquests s’escolten), afegeixen la lletra (el text es la I Carta als Corintis, capítul 13) i es descobreix que era ella l’autentica compositora.

La pel·lícula termina amb ells practicant el sexe un altre cop i imatges (noi de l’accident, mare de Julie, fotografia del nadó de l’amant,…) que “conclouen” l’historia.

Julie només plora al final, representant que ja s’ha “alliberat”.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s